Investigar de forma natural i espontània és propi de l’ésser humà, així aprenem conceptes, fets, procediments, actituds, valors... que ens són fonamentals per viure i adaptar-nos a l’entorn que ens ha tocat.

Els nens i les nenes des de l’inici de la seva vida investiguen.En algunes coses necessiten el control, el suport, l’ajut i l’orientació de l’adult, en altres s’espavilen sols i és bo que se’ls permeti fer-ho.

L’adult (pares, avis, mestres...), atenent al seu instint de protecció pel que considera feble, de vegades intervé massa en aquest procés investigador del nen i no només el fa sentir força inútil davant les situacions que se li presenten sinó que a més, i poc a poc va estroncant aquest instint. L’infant, poc a poc, espera que en alguns temes, sobretot els que pertanyen a l’àmbit escolar, sigui l’adult qui li ensenyi el que cal saber. Poc a poc, es veu incapaç d’aprendre per ell sol, sovint perd la seguretat de saber-ho fer i no aprecia les seves capacitats innates per l’autoaprenentatge

Aquest és just el camí contrari que hauria de seguir l’escola dels nostres temps. La nostra proposta es defineix rotundament per la defensa i potenciació d’aquest esperit investigador que tenen tots els nens i nenes en major o menor grau. La mestra, el mestre, ha d’acompanyar, servir de guia, de suport, d’orientador d’aquest procés.